Lost in Translation, versió xinesa

L'únic referent que tenia en ment d'un karaoke xinès era el d'una escena del film Blind Shaft. A Blind Shaft els protagonistes són dos miners que fan passar per familiars a treballadors il·legals per facilitar la seva contractació a l'empresa. Després els assassinen dins la mina i ho preparen tot per demostrar que s'ha tractat d'un accident. El propietari de la mina, que no té ni en regla el bonus del bus, els dóna una pasterada perquè callin i no el denunciïn. No cal dir que la pel·lícula està censurada a la Xina.

Doncs aquests angelets fan de les seves amb unes prostitutes a un karaoke. Canten plegats els últims hits del pop local però també cançons populars revolucionàries. Esperant-nos un xou grotesc, vàrem fer via cap al Melody KTV (abreviació internacional de karaoke), un de luxe a l'avinguda Chao Wai, al cor del que és la 'zona Manhattan' de la ciutat. A l'entrada arribaven i marxaven grups de joves d'alta condició social, amb un aparcador de cotxes que les veia de tots colors per moure a temps els BMW i VW Golfs que esperaven en bateria al pàrquing.

Davant l'edifici un forani s'espera un club estil discoteca. Tot el contrari, el lloc és un laberint de sales privades on la gent es reclou per no passar vergonya en públic. L'edifici té diverses plantes, està obert les 24 hores del dia i té servei fins i tot per obrir-te la porta del bany. El karaoke a la Xina és bàsicament una còpia del model japonès que s'ha fet famós internacionalment amb la pel·lícula de Soffia Coppola Lost in Translation. Butaques de pell, equip de música d'última generació i vídeos d'estrelles d'arreu del món. Res de genuí excepte el servei de bar.

Demanar una copa és una lliçó necessària per no cometre de nou l'error. És possible trobar locals amb bona cocteleria però mai mai s'ha d'intentar a un local xinès. El normal és que us portin molt de gel, aigua bruta, un sucedani d'alcohol i fulles de té picades. De manera invariable, sigui un Cuba Libre, un Gin Fizz o el mojito de l'altre dia. El més curiós és que de regal de la casa et porten un gerro de plàstic amb un suc de taronja artifical pitjor que el Tang i unes neules de cacauet i xocolata que ambienten durant hores l'habitació.

Els cambrers fan curses amb cistelles plenes d'ampolles buides, sobretot de cervesa. Tafanejar per la resta de sales és una missió gairebé impossible perquè els empleats al passadís t'ho impedeixen i perquè les portes estan mig tintades. De totes maneres, qualsevol excusa és bona per recórrer el local i confirmar que la majoria són adolescents o oficinistes cremats tombats als sofàs ben torrats. Hi ha també parelles solitàries que es declaren l'amor amb horterades memorables. Són les mateixes que emeten dia sí dia també a la televisió. Ahir al vespre, per exemple, calculo que dels 60 canals de televisió que tenim, dotze eren festivals de música estil Operación Triunfo.

Així és com es distreu el jovent local de classe mitja. La majoria de xinesos no tenen calers per perdre el temps així i només una minoria molt minoria inverteix el temps lliure en actes culturals de major nivell o en música alternativa. De fet, és com a casa nostra.

C.