La llegenda del ciclista del desert

Una de les velles rondalles que tenen a Pequín per aquests dies previs al nou any xinès narra com la ciutat se'n va sortir d'una severa tempesta de sorra. Una d'aquestes tempestes ferotges procedents dels deserts de Mongòlia. El setge del mal clima era tan dur que la ciutat romania aïllada des de feia setmanes, o potser mesos. Els regidors de la ciutat estaven molt preocupats perquè l'existència ja arribava a límits de dificultat insostenibles. Però vet aquí que en una de les pitjors nits es va presentar un home muntat en bicicleta davant les portes de la ciutat. Ningú entenia com aquell estranger va poder arribar de terres llunyanes amb aquelles condicions climàtiques. Però el fet és que allí era ell, i amb un encàrrec diví, recorden encara avui els pequinesos als seus infants.

L'home els va dir que volia solucionar el seu problema. Aturaria els efectes de la tempesta a canvi de rebre d'ells dos àpats diaris, els millors que li poguessin oferir. Uns tiberis d'aquells que fan caure de la cadira. El ciclista deia que necessitava aquell menjar com a reserva d'energies de cara al viatge que iniciaria després, sembla ser que cap a algun indret de l'Àfrica. Els xinesos no ho entenien perquè creien que per pedalar el millor és estar ben prim i no excedir-se en grasses o exquisiteses picants. De dietètica ja en sabien molt, els xinesos. Però així ho van acceptar i durant el temps que va durar el pacte, l'home els alliçonava dia i nit en coses de ciència desconegudes per a ells. “És qüestió d'observar bé els moviments de la naturalesa i aprendre a meditar”, ha quedat dit fins els nostres dies.

Va ser així com els pequinesos, i de rebot els xinesos, van posar les bases per desenvolupar elaborades tècniques d'autocontrol i de respiració però també obres d'enginyeria per fer murs protectors naturals amb masses forestals, canvis de relleu o canalitzacions segures d'aigua.

Tot això els hi anava ensenyant mentre li servien els seus millors aliments: xai adobat amb exòtiques espècies, estofat dolç de gripau, pasta farcida, verdures amb suaus salses, pollastre picant, marisc o peix fresc de debò de debò cuinat a l'olla... Aquell bon home menjava sense mesura, en unes proporcions que no havien vist mai i que destacava encara més la seva màgia. I la seva voracitat els feia riure tant que encara avui, si et fas el propòsit en algun restaurant de menjar de tot un poc, de seguida et citaran, com qui diu una frase feta, la llegenda del ciclista.

Mireu si va fer coses per ells que fins i tot, agraït pel bon menjar, els va descobrir els secrets de dues noves formes de cuina. La gent de Pequín no sabien com s'ho feia però cada matí, quan sortia de l'habitació de la casa principal de la ciutat on s'allotjava, apareixia amb safates de galetes de totes les formes i sabors. Les galetes poden semblar una cuina ben fàcil però aquella destresa de gusts i d'elaboració era una autèntica novetat. I per la nit, tornant del solitari passeig que sempre demanava fer, els sorprenia amb gelats! Allò sí que no se'ls hagués passat mai pel cap, de fer unes postres amb gel combinat amb fruites o dolços.

A Pequín se l'estimaven tant que el dia que va marxar, tristos com estaven, ningú va tenir esma d'acompanyar-lo fins a les portes de la ciutat per acomiadar-lo. Abans de pujar-se a la bicicleta, el ciclista va deixar escrit el missatge que tornaria quan el necessitessin. Ningú li va preguntar com s'ho farien per avisar-lo i improvisadament van institucionalitzar la tradició: en senyal d'agraïment, les dues setmanes prèvies al nou any, a les llars de Pequín s'esmorzen galetes dolces i salades, i per pair el sopar, mengen gelats. Si no ho fessin, diu la tradició, significaria que algun mal els afecta, i serà aleshores quan el ciclista tornarà.

Alguns historiadors han investigat si el viatger tenia arrels al món real. N'hi ha qui assegura que era europeu, que potser era Marco Polo o, per què no?, potser un descobridor català.

C.