La cantonada
A nostre carrer comença a florir la vida. Aquest pseudo hivern s'acaba i la gent passa més temps a l'aire lliure: passeigs, nens que juguen a pilota i de tant en tant algun venedor ambulant.
El principal motiu però d'aquest nou tràfec és el renaixement del barri. Som testimonis del canvi xinès gairebé sense sortir del nostre edifici. Shuangjing era un districte comú de hutongs, de carrers estrets i cases d'una planta amb pati. Poca cosa per al creixement que experimenta Pequín. En dos anys tot allò ha desaparegut i ara es planten cada mig any noves zones residencials d'edificis de vint pisos.
Des què vàrem arribar fa un mes, l'aspecte desangelat, artificial, va desapareixent poc a poc. A la cantonada de casa s'ha establert per exemple un camió d'uns drapaires amb permís oficial de l'ajuntament que amb una rudimentària bàscula et compren tot allò que els portis. A la senyora del drapaire (la que treballa de debó) li fa molta gràcia que dos estrangers vulguin fer negoci. Per un quilògram aproximat de paper, ens dóna 21 cèntims d'euro.
La cantonada de casa és un petit solar d'uns 50 m2. que ha quedat sense construir. Al darrere hi ha un terreny on tot just fa una setmana van començar les obres d'un nou parc i zona peatonal, si no li vaig entendre malament a un veí. Els treballadors són la novetat d'aquests dies, sobretot per la nota de color que aporten: tots són gent vinguda del camp, que viurà en barracons de plàstic durant els mesos que duri la feina, treballant set dies la setmana. Les seves cares observant els veïns és la del pobre que somia o que sent enveja. Constantment aturen la feina per observar els nous rics xinesos. L'atenció és encara millor quan passen estrangers. Possiblement és la primera vegada que molts d'ells són a la Gran Ciutat.
El principal motiu però d'aquest nou tràfec és el renaixement del barri. Som testimonis del canvi xinès gairebé sense sortir del nostre edifici. Shuangjing era un districte comú de hutongs, de carrers estrets i cases d'una planta amb pati. Poca cosa per al creixement que experimenta Pequín. En dos anys tot allò ha desaparegut i ara es planten cada mig any noves zones residencials d'edificis de vint pisos.
Des què vàrem arribar fa un mes, l'aspecte desangelat, artificial, va desapareixent poc a poc. A la cantonada de casa s'ha establert per exemple un camió d'uns drapaires amb permís oficial de l'ajuntament que amb una rudimentària bàscula et compren tot allò que els portis. A la senyora del drapaire (la que treballa de debó) li fa molta gràcia que dos estrangers vulguin fer negoci. Per un quilògram aproximat de paper, ens dóna 21 cèntims d'euro.
La cantonada de casa és un petit solar d'uns 50 m2. que ha quedat sense construir. Al darrere hi ha un terreny on tot just fa una setmana van començar les obres d'un nou parc i zona peatonal, si no li vaig entendre malament a un veí. Els treballadors són la novetat d'aquests dies, sobretot per la nota de color que aporten: tots són gent vinguda del camp, que viurà en barracons de plàstic durant els mesos que duri la feina, treballant set dies la setmana. Les seves cares observant els veïns és la del pobre que somia o que sent enveja. Constantment aturen la feina per observar els nous rics xinesos. L'atenció és encara millor quan passen estrangers. Possiblement és la primera vegada que molts d'ells són a la Gran Ciutat.
***
(un anónimo dejó el otro día escrito un comentario en el que planteaba el carácter religioso del comunismo. Aquí una cita que le da la razón del libro The clash of religion and politics (Harper Collins):
"The pernicious ideologies that shaped our age are best understood as political religions. They come complete with narratives of suffering and redemption... Whether right or left, these political faiths are religion substitutes".)
C.
1 comentario:
Hola naranjitos:
Por si os interesa el Spiegel publica esta semana un repor sobre lo dificil que es ser periodista en China. Besos desde Berlín. bj
Publicar un comentario