Alemania del este todavía existe

El regreso a China después de unas tranquilas vacaciones por tierras catalanas ha empezado con un viaje interesante. El destino era Qingdao, una ciudad de siete millones a orillas del Mar Amarillo, sede de los Juegos Olímpicos de vela y ex colonia alemana hasta principios del siglo XX. Fueron los alemanes quienes fundaron en 1903 la Germania Brauerei. Allí empezó a producirse la famosa cerveza Tsingtao. Desde 1991, la ciudad organiza el Festival Internacional de Cerveza, una especie de Oktoberfest "a la china" que se celebraba justamente durante las fechas de nuestro viaje.

Aviso que este va a ser un reportaje gráfico. Hay veces que es mejor dejar que las imágenes hablen solas.

A.

Nanyuan airport

A continuación, quiero mostrar algunas imágenes del aeropuerto de Pekín desde donde salió nuestro avión rumbo a Qingdao. nanyuan es un antiguo aeropuerto militar al sur de de la ciudad y se cae a trozos. Se llega al avión cruzando la pista andando. Con nosotros viajaban turistas pachangueros con sombrero de cabeza en la cabeza. El sombrero en cuestión es típico de Qingdao, que en 1920 se convirtió en ciudad de veraneo.

Vista de la torre de control abandonada



La sala de espera con decoración comunista. El jaleo a las 7.15 de la mañana era increible. Los chinos son muy madrugadores. Nosotros estabamos muy dormidos y no vendían café por ninguna parte. Sólo latas de Nescafé chino, una mezcla de café con leche y azúcar que se toma frío.



Imágenes de Qingdao:

La casa del gobernador, sobre una colina que domina la ciudad y que tiene una vista preciosa sobre el océano. Es obra de un arquitecto alemán. Desde 1934 funciona como "casa de huéspedes" oficial. Mao pasó un verano aquí. Su habitación se conserva intacta.

Vista de la bahía de Qingdao. El agua está asquerosa y no apetece bañarse. A los chinos les gusta bajar hasta la playa para cazar cangrejos. Se meten en el agua vestidos de calle: ellas con sandalias de tacón, ellos con camisa y pantalones. Meten los cangrejos y otros bichitos en una botella de plástico y se los llevan a casa. Supongo que se los comerán.

Un autobús - restaurante muy cerca del recinto olímpico


Qingdao Chinglish

Atención al cartel colgado en la puerta de nuestro hotel. Pone: "Authorization to the entitlement of accomodating aliens".

Una alien

EL FESTIVAL INTERNACIONAL DE LA CERVEZA

(A tener en cuenta: la mayor parte de los hombres que salen en estas fotografías iban borrachos como cubas).

Más que una oktoberfest, aquello parecía la feria de Abril.

Un vendedor de amasando la masa para hacer bollos

Un roedor de huesos

Actuación estelar en la caseta de la cerveza Löwenbrau:

El enano con más marcha de China. Los más borrachos del público son los que van sin camiseta. Agarraron al enano en brazos y bebieron cerveza con él. "Ganbei" gritaban para brindar. Vimos a un niño de unos diez años beber cerveza con sus padres y a un policía sacarse la camiseta, pasando de todo.

Detalle: la mayor parte del público no comía bratwursts sino pinchos de calamar y pulpo.

A.

Els motius de Shanghai

Reflexions escrites passejant aquesta primavera pels carrers de Shanghai (Xangai). Una comparativa amb Pequín.

Hi ha tants duels de ciutats! Milano-Roma. München-Berlin. New York-Washington. Madrid-Barcelona. Beijing-Shanghai...
(Un dia, el món serà una societat de ciutats, no de nacions-estat)

Shanghai, ciutat més rica i habitable en tots els sentits.

A Shanghai no hi ha el militarisme de Pequín: ni presència de l'exèrcit (omnipresent a Pequín) ni d'aquestes milícies privades (no armades) que vigilen cada zona residencial de la capital.

La gent sembla gaudir d'un major benestar. Hi ha més aspecte de salut. No es veuen tantes persones amb malformacions físiques, ni dentadures destrossades, ni pobresa en la seva estètica.

Consumisme extrem del luxe al cor de la ciutat. Riquesa material gairebé insultant a pocs metres de la casa on el Partit Comunista Xinès va celebrar fa 90 anys la seva primera assemblea.

Hi ha més llibertat a l'espai públic per als homosexuals.

No hi ha els taxis motocicleta de Pequín. Al centre de Shanghai han desaparegut els carros i els burros dels venedors ambulants, tan habituals a d'altres ciutats xineses.

A Shanghai han desaparegut les bicicletes, substituides pels ciclomotors.

Més repecte pel tràfic i pels funcionaris que regulen el pas dels vianants als semàfors.

Hi ha més papereres, més escombriaries.

I hi ha també la Xina del moment.
C.

L'Opus Dei a Alemanya

A principis d'aquest mes es va confirmar que l'Opus Dei no podrà iniciar el seu projecte a Brandenburg d'escola per a nens.

El 3 de febrer del 2004 vaig escriure un reportatge sobre aquest assumpte que lamentablement no va ser publicat al meu diari.

Tres anys després el faig públic, més que res per quedar-me tranquil.

És un debat interessant: ¿Per què no s'han d'autoritzar les escoles unisex? ¿Són negatives per a la formació?
A la Xina estan prohibides. Admeto que les prohibicions d'entrada no em fan el pes.

***

"Alemanya barra el camí de l’Opus
La llei als estats de Brandenburg i Berlín no permet la creació d’una escola vinculada a la prelatura catòlica perquè vol ser un centre exclusiu per a varons.

La difusió de l’Opus Dei té problemes a Alemanya. Una iniciativa privada per construir una escola per a nois al land de Brandenburg, auspiciada a nivell acadèmic i “espiritual” per aquesta prelatura, s’ha trobat amb inconvenients legals. El ministeri de Cultura de Brandenburg no li concedirà la llicència per tirar endavant el projecte perquè la llei de la regió obliga que les escoles siguin mixtes. A Berlín, la ciutat-estat veïna de Brandenburg, l’escola tampoc es pot desenvolupar pels mateixos motius.

La tasca evangelitzadora de l’Opus és molt difícil als dos lands on l’escola tindria el seu radi d’influència. La religió dominant és la protestant –un 70% dels fidels. La societat de la capital és molt liberal, procedent de l’Alemanya de l’Est i poc avesada als dogmes catòlics. La premsa local ha publicat nombrosos articles crítics amb un projecte que prepara l’apertura del col•legi l’any 2006. Fins i tot s’ha arribat a dir que l’Opus Dei és una organització “fonamentalista”, encara que l’oposició de l’opinió pública s’explica sobretot perquè a les dues regions –amb una població total de sis milions de persones- no hi ha cap escola que sigui exclusiva per a nois o noies.

L’inconvenient legal és la principal preocupació de l’associació de pares que encapçala el projecte i de l’Opus, que és qui marcarà la filosofia acadèmica i religiosa. “Creiem que la llei només fa referència a l’ensenyament públic, i això és el que defenem”, explica el responsable del projecte Horst Hennert. La llei dicta que l’ensenyament al land ha de ser mixt per a institucions públiques i privades, segons un portaveu del ministeri de Cultura de Brandenburg. El land i la societat promotora han mantingut dos encontres els últims dos mesos, però encara no han presentat oficialment la sol•licitud per construir el col•legi perquè no tenen clar com evitar el problema. “La llei és taxativa amb aquest assumpte, i una interpretació diferent no és possible”, assegura el govern de Brandenburg.

L’escola vol ser un centre concertat d’ensenyança bàsica i preuniversitària. L’elecció de Brandenburg es deu a la majors facilitats per obtenir subvencions públiques i per trobar terrenys que permetin establir un edifici i espais suficients per a 700 alumnes. L’idea és similar al que poden ser les escoles La Farga o Viaró, situades al Vallès perquè compten amb grans terrenys i són a prop del gran centre urbà, Barcelona, que els nodreix d’alumnes. El setmanari Der Spiegel informa aquesta setmana que l’Opus vol evitar impartir assignatures com Educació Sexual, extrem que Hennert descarta perquè considera “que no té sentit i que legalment no és possible” perquè el fet de voler ser concertats els imposa una sistema oficial.

A Brandenburg, menys del 1% de les escoles són privades, tendència que es repeteix a tot el país. Hennert creu que la iniciativa tindria èxit perquè a Berlín i Brandenburg hi ha 400.000 catòlics i només quatres escoles d’aquesta confessió. “Hi ha tres o quatre sol•licituds per a cada plaça en un col•legi catòlic. Nosaltres podrem atendre aquesta gent però també als pares de creences protestants que els interessa la nostra educació”, diu Hennert. L’Opus només té presència a Alemanya a una escola per a noies a la regió de Colònia que gestiona acadèmicament des de fa trenta anys."
Cristian Segura, Berlín

El Zoo de Cantón

¡Bienvenidos a Cantón!

Guangzhou, ciudad de más de 10 millones de almas, conocida por mil cosas pero también por su fama animal. Sus mercados de animales vivos, tráfico ilegal de todo tipo de bichos exóticos, puerto de destino de la extinción de los tiburones, de las selvas del sur de Asia, gourmets de la carne de perro, expertos en escorpiones y sobre todo centro para los amigos de la tortura animal. Así es.

Hoy, reportaje fotográfico de sus restaurantes y mercados:

C.

Alta tecnología china

Como el tema automobilístico está de moda esta semana en nuestro blog, aprovecho para enseñaros cómo los pekineses protegen las ruedas de su coche de las meadas de perro:





Al principio, no entendíamos para que servían estas planchas- de madera, de hojalata o de cartón-que veíamos atadas con cordeles a las ruedas de algunos coches aparcados en la calle.


Un día, paseando por uno de los hutong de Qianmen con un amigo que habla chino, nos quedamos mirando largo rato a uno de estos coches, estudiando cada una de las ruedas con detalle. Se oyeron risas detrás nuestro. Venían de un grupo de amigos que jugaba a cartas al aire libre. Mi amigo les preguntó para que servían las tablas de madera que tapaban la rueda y un hombre nos contestó que para evitar que los perros se mearan encima, y se oxidara.

Cristian no se lo creía: ¿con la chatarra de coches que llevan, y con lo que escupen ellos, para que van a querer proteger las ruedas de sus coches? Para asegurarse de que era cierto lo que el hombre nos decía, Cristian se acercó a la rueda del coche, levantó la pata derecha y hizo el sonido "pppssshhhhhhh". Los hombres que jugaban a cartas no podían parar de reir. "Dué, dué", sí, sí, nos decían.



A.

Cap llàgrima pel Teatre Guanghe (de Stralsund a Qianmen)

Article publicat al Diari Avui.

"El vell Pequín desapareix sota les pales de les legions d'excavadores. Una nova ciutat de 14 milions d'habitants substitueix avui els tradicionals carrers estrets -coneguts com hutong-, les cases d'una planta amb els patis interiors, l'olor de carbó i també la seva insalubritat. Una de les darreres víctimes d'aquest progrés és el Teatre Guanghe, construït al segle XVII, el més antic de la ciutat i un mite de l'òpera xinesa.

El barri comercial de Qianmen, a tocar de la plaça de Tiananmen, és ara una ciutat fantasma que en mig any serà runa. Un dels edificis per enderrocar és el teatre Guanghe, un dels 40 teatres d'òpera pequinesa que va arribar a haver-hi a la ciutat, la majoria a Qianmen, una mena de Broadway xinès però tres segles abans que a Nova York. Al seu escenari va debutar-hi a principis del segle XX Mei Lanfang, considerat la més gran estrella del teatre xinès. El Guanghe va ser construït al voltant del 1660 sota la dinastia Qing -emperadors fanàtics de l'òpera- però hi ha historiadors que apunten que fins i tot és anterior, de la dinastia Ming, i que va ser fundat per un comerciant de sal.

Eren els inicis de l'òpera de Pequín, aleshores una diversió que s'interpretava als patis de les cases de te. Zhang Bailu, veí de la zona, rememora la darrera vegada que va ser al Guanghe, el 1952, en una representació de l'òpera La llegenda de la serp blanca: "El lloc era petit i no gaire bonic. Hi havia un ambient molt bo perquè eren pequinesos de tota la vida i coneixedors d'aquest art. Però per mi no suposa cap pèrdua emotiva. Ara vaig al teatre Chang'an, que és modern i espaiós", explica Zhang, peó d'obra jubilat, de 76 anys. El Chang'an és una dels pocs teatres d'òpera amb solera renovats recentment. El Guanghe va ser reformat el 1955, segons l'arquitectura socialista de l'època, però va deixar de donar representacions fa 20 anys per la manca d'audiència i les males condicions.

L'Ajuntament diu que n'aixecarà un altre. L'òpera xinesa viu un llarg declivi però el govern la vol promoure com a part fonamental de la identitat nacional. És per això que Wang pot veure gairebé cada dia per televisió les seves òperes favorites. Wang té 90 anys i fa dècades que no assisteix a un teatre. Sí que va a les representacions de carrer, habituals en dies de festa, on aprofita per cantar les melodies. La número 1 per a ell és la història d'un general de la dinastia Song que ha de tornar al front per rendir un homenatge a la seva mare. "Ara és més fàcil anar a l'òpera que abans. Sobretot durant la Revolució Cultural es va perdre la tradició perquè prioritzaven el teatre contemporani", explica Wang. L'historiador Chu Xengbei recorda que durant la Revolució Cultural (1966-1976), l'òpera clàssica va ser prohibida i va ser substituïda pel cànon "de les vuit obres revolucionàries modèliques".

Els joves que creuen la zona desconeixen que allí hi havia un teatre. Ningú sembla plànyer la desaparició del Guanghe, només la dotzena d'exempleats que encara hi viu -una concessió que se'ls va fer per haver perdut la feina-. Un dels empleats de l'empresa constructora avisa que els exempleats no volen sortir del teatre "perquè no estan d'humor, d'aquí a uns dies perdran casa seva"."

***

Lo mejor de hacer este reportaje fueron las 'expediciones' por el hutong abandonado de Qianmen. Con la traductora nos 'colamos' intentando acceder al interior del teatro, y aunque no fue posible, por lo menos me regalé la experiencia de andar solo por una ciudad desierta en la que todavía sientes que allí hubo vida pocas semanas antes, sobre todo por los objetos abandonados en el último momento. Sería algo así como visitar "una ciudad tras el impacto de una bomba de neutrones", que suele repetir un veterano corresponsal de El País. La última vez que se lo oí decir fue en una visita de George W. Bush en Alemania, en Stralsund. Aislaron el casco viejo de la ciudad y sólo la prensa y los vecinos del lugar podían acceder a uno de los centros del gótico de ladrillo más bonitos del norte de Europa.

C.

Cinturons bruts

La nostra cronista favorita ja ha explicat algunes particularitats del tràfic de Tianjin: que si els cotxes són més petits, que si els cicilistes usen mocadors per cobrir-se la cara i no empassar-se la sorra que porta el vent... Jo afegiré una anècdota, la darrera d'aquesta sèrie, i en forma de consell:

mai utilitzeu els cinturons de seguretat dins d'un taxi de Tianjin. Vàrem agafar quatre taxis durant el cap de setmana, dos tenien el cinturó cobert de pols i esclar, si no t'hi fixes, et deixa la camisa i els pantalons bruts. No és cap broma, és cert! a Pequín això no ho trobes perquè com a mínim al seient del copilot sí que hi ha gent, com jo, que se'l posa ja només pujar al taxi.

Taxis cutres però els del districte de Tongxi, al sud de Ningxia. Quatre rodes amb ferros oxidats i mal soldats. Dins d'un d'ells vàrem trobar trossos de carn de bé seca als peus del seients del darrere. I quina pudor fètida!

***

El consell de Tianjin no us penseu que és poc útil, ans al contrari, per Tianjin passareu tard o d'hora. És el centre industrial de referència del nord del país. Ahir van iniciar allí la construcció de la primera planta d'Airbus fora d'Europa. Senyal que les coses canvien:

1. Els xinesos ja no fabriquen només sabates i joguines; 2. a les empreses els convé més cedir tecnologia que no pas tancar les portes a establir-se a la Xina i quedar fora de joc del mercat més potent. 1.900 avions en deu anys necessitaran les aerolínies xineses.

Sabeu com es freguen les mans els senyors d'EADS i de Boeing? Sabeu com patirà la nostra terra amb les emissions d'aquests 2.000 avions, i els que han de venir? És molt seriós l'impacte mediambiental que ve, ahir m'ho admetia un directiu d'Airbus.

C.

Burkas chinas en Tianjin

Dicen que Tianjin es una ciudad fea y poco interesante. Después de leer las guías turísticas y escuchar los comentarios de algunos expatriados que viven en el Lejano Oriente desde hace tiempo, a uno se le pasan las ganas de visitarla. Tianjin está a sólo a sólo 200 kilómetros de Pekín: a dos horas en coche y a una hora y cuarto en un tren de alta velocidad que sólo cuesta 5 euros el billete. “Tianjin está demasiado cerca de Pekín para ir a pasar un fin de semana, y demasiado lejos para pasar sólo un día”, coinciden la mayoría de expatriados.

Aprovechando una visita organizada para los medios a la fábrica de Nutrexpa – efectivamente, en China también toman Cola Cao, pero no sólo de chocolate, sino de plátano y fresa - , que está en Tianjin, decidimos quedarnos a pasar la noche y visitar la ciudad al día siguiente.

Fue una gran idea. Tianjin, la tercera ciudad más densa de China, con 10,2 millones de habitantes, es una vasta extensión de construcciones baratas, grúas y chimeneas de fábricas, pero conserva algo de su herencia colonial que la hace parecerse a Shanghai. No tiene ni la mitad de sus rascacielos, ni su población está tan occidentalizada, pero las calles del centro mantienen casas bajas de ladrillo y árboles en cada acera, y el paseante europeo se siente un poco como en casa.

Tianjin es una de las cuatro ciudades de China que funcionan como regiones autónomas y ha sido históricamente un enclave comercial y portuario, gracias a su situación estratégica: está a orillas del río Hai He, que le permite una buena conexión fluvial con el mar de Bohai, y del Gran Canal, que la une con Pekín.

Lo bueno de viajar por China es que siempre descubres curiosidades que hacen que cada lugar de este país, tan basto y uniforme a simple vista, sea único. En Tianjin, yo me quedé con las siguientes:

1. Las mujeres llevan una especie de burka para protegerse el rostro del viento y la arena cuando van en bicicleta. Cómo podéis ver, se envuelven toda la cabeza con pañuelos de rejilla o de seda, de colores chillones, para que te asustes cuando las veas.

Las ciclistas de Pekín son más profesionales y van con mascarilla.

Aunque la mascarilla resulta menos exótica, hay que reconocer que las pekinesas visten mucho mejor. En Tianjin, la gente no sigue demasiado la moda .

2. Los baozi. Son unos bollos de harina cocidos al vapor y rellenos de carne de cerdo, de vegetales o de pescado. Se comen en toda China, pero los de Tianjin son supuestamente los mejores. Los probamos en dos sitios diferentes y, para mi gusto, eran mucho mejores que los que probamos en Pekín. Hay que tener cuidado y comprobar que no sean congelados.

3. La abundancia de coches pequeños y el gusto por tocar la bocina. A diferencia de Pekín y Shanghai, en esta ciudad prefieren los coches pequeños, tipo Nissan Micra, pero de marca china. En Tianjin no abundan los modelos de taxi VW Jetta, y tampoco se ven Audis ni BMWs como en Shanghai o Pekín. Pero lo más destacado del tráfico de esta ciudad es que los conductores tocan la bocina continuamente y el “mec mec” se oye en cualquier calle. Todo apunta a que los “tianjinenses” son un poco provincianos.

4. El espectacular edificio del Nuevo Museo de la ciudad. Diseñado por el arquitecto japonés Mamoru Kawaguchi, la construcción recuerda a la forma de un sol naciente y a la de un platillo volante. El piso superior alberga una exposición muy didáctica sobre la historia de la ciudad: los colonialistas europeos, que estuvieron aquí a principios de siglo, son los “malos-malos”. El pueblo chino, retratado como víctima en todos los contextos históricos, es siempre el “bueno”. Los tianjinenses aprovechan la enorme plaza de cemento que hay frente al museo para patinar sobre patines de línea.

5. Parece que en esta ciudad, que albergará los campeonatos de fútbol en los próximos Juegos Olímpicos, son muy aficionados al deporte. A parte de patinadores, hemos visto a gente llevando raquetas de tenis y otras prendas con la camiseta del Real Madrid. El equipo de la capital del reino se ha promocionado mejor que el Barça en el gigante asiático.

A.

Europe on the road

200 kilometers on a Chinese road give good chances to learn more things about the world. On the way from Tanghsan to Beijing, S., a journalist from the 24 hours news channel Al-Jazeera explains me some of his ideas about Europe. He could study in Italy and the United States although he comes from the lower class of the Palestinian society: "I was an extraordinary student, one every ten thousand that has the choice to be funded to study abroad". He is a very good example of this exodus of people that is happening in Palestine, as La Vanguardia's Correspondent in Israel explains today.

S. has some interesting ideas about Europe:

He has bad feelings about Israel and the US. He says: "to hate is natural, is human when your family lives in a refugee camp". But he is not stupid, he condemns for example people that during his stay in Italy supported his Palestinian movement ideas because their anti Semitism. "Some of them were only racists! They didn't care if what we request is justice". But he defends a bigger political role of Europe in the international crisis because Europe was the place where were born the universal value of the individual freedom and the success of the laicism: "The problem of Europe [and a problem for the world, I added] is that in the past, the european leading powers instead of exporting these values they imposed themselves as colonial and violent entities. I understand that the plans to give access to the EU to countries like Turkey are some kind of correction of these historical mistakes".

The European Union was born to secure peace in Europe.

The EU must export and integrate other countries to its democratic ideal, step by step, with no hurry, debating every decision. For example, I really consider that the EU will never be completed until we have Israel as a member.

As I said, we were talking about these topics while a government's bus escorted by three official autos and one police car escorted us from Tangshan to Beijing. Tangshan was the city were began the industrialization in China. It began under the control and the decision of the colonial powers. The last emperor's dynasty, the Qings, decided that China was not going to be an industrial power. This decision, assumed in the 18th century, supposed the end of China as the leading and innovative country in the world for the first time in twenty centuries.

The government is building now a new city 80 Kilometers south from Tanghsan. The name is Caofeidian and it is called to be the second largest harbor in North of China. In the next ten years there will be one million people living. The biggest port city in the North of China is Tianjin (10 million habitants). Caofeidian is now an industrial place under construction: Steel plants, petrochemical suppliers and others built over 1.000 square kilometers of shrimps and fish farms. It is in the Bohai Sea, the place where has been discovered the world's biggest source of oil of the last 30 years. Until they can use it (it takes some years), from Caofeidian the main oil supplier to Beijing and Tianjin will be Sudan.

C.

L'avinguda dels perruquers

Pel vespre, la Xidawang Lu es transforma en un carrer gremial. De dia és una artèria més per al tràfic del districte de Chaoyang, una d'aquestes avingudes que fan d'afluent de la tercera circumvalació de la ciutat. Però quan cau el sol comença una sorprenent vida comercial que bàsicament té dos protagonistes: els perruquers i els venedors de roba de segona mà.
Perruquers i perruqueres que instal·len una cadira i la caixa d'estris a cada cantonada per tallar el cabell a preus entorn els 50 cèntim d'euro. De dia saps on treballen perquè amaguen a qualsevol forat els cabells dels clients, com les sortides d'aigües o sots al terra. Alguna raó secreta deu tenir la cosa.

Al carril bici s'instal·len les paradetes de roba de segona mà. S'hi estan fins ben entrada la nit perquè és quan els seus compradors potencials, els peons d'obra, acaben la feina i tenen temps per fer quatre encàrrecs. Són gent eminentment pobre i no es poden ni tan sols permetre comprar la roba xinesa nova de trinca, com uns pantalons de pinça que vaig comprar per 1 euro i que en qüestió de dos mesos ja s'han desfet.

El que més em va cridar l'atenció és que com són paradetes il·legals i actuen de nit, mostren el material amb lots d'aquestes d'espeleologia que et lligues al cap. També és curiós que venen soles d'espardenya. I jo d'espardenyes encara no n'he vist.

C.